Convocatoria de casting de la companyia HEARTBREAK HOTEL per actors d'entre 20 i 30 anys per participar com a protagonista a l’espectacle LA GAVINA d’Àlex Rigola basat en la peça de Txèkhov, que es representarà al proper FESTIVAL GREC de BARCELONA a la Sala Villarroel entre el 30 de juny i l’1 d’agost.
Es demana disponibilitat del 21 de juny a l’1 d’agost.
Per fer el casting es necessitarà que s’envïin els links de dos monòlegs gravats en vídeo i penjats a plataformes com youtube o vimeo al mail castingheartbreakhotel@gmail.com . No s'accepta l’enviament de l’arxiu del vídeo, només el link. Si el vídeo s’ha penjat en forma privada es demana recordar d’enviar la contrasenya d’accés. Reviseu la direcció del link i la contrassenya perquè no farem un seguiment personalitzat de la info que necessitem.
El primer monòleg és del text que adjuntem i ha de ser enregistrat en un plano a mig cos. El text s’haurà de memoritzar. No s’acceptaran gravacions de monòlegs llegits ja sigui d’un paper o de la mateixa pantalla. Es demana dir el text sense modificar-lo i sense intentar representar cap personatge però assumint tot el que es digui com si fossin frases creades pel mateix actor.
El segon vídeo ha de ser un plano mes tancat on ens expliqueu l’anècdota més bonica que heu viscut en primera persona en el món del teatre. (màxim 60 segons).
Tot i que no és imprescindible també es pot enviar com a material complementari un videobook teatral de l’actor. Aquest material no serà substitutori dels vídeos anteriors.
Els vídeos s’han d’entregar abans del 20 d’abril. Es farà una primera selecció, i les persones seleccionades se’ls avisarà abans del 27 d’abril i hauran d’estar disponibles per fer un casting presencial el 28, 29 i 30 d’abril.
Agraïm la vostra disposició i coneixent com funciona la resposta massiva, nosaltres que som una companyia petita ens disculpem d’entrada per no donar-vos una resposta personalitzada del càsting.
H E A R T B R E A K H O T E L
TEXT:
“El que passa és que la Chantal... s’ha fet gran… o ella es veu gran... i la meva presència li recorda que en té cinquanta en lloc de quaranta. I clar, això fa que la seva capacitat de connectar amb una persona de vint i pico sigui menor i això la desastabilitza. Menys connexió igual a menys públic que és igual a menys feina. I això li fa por. Perquè ella és bona, però s’ha apalancat en un tipus de teatre que segueix tenint bastant públic però que a mi, la veritat, no em desperta cap tipus d’interès. Bàsicament fan una espècie de teatre infantil per adults, disfressats i posant veuetes per deixar-li al públic tot ben mastegat, amb tots aquells tons perquè la gent sàpiga on ha de riure, on el personatge està trist… com si el públic fos incapaç de decidir si ha de riure o plorar.
Si mireu alguns dels espectacles on ella treballa ho entendreu de seguida. No és un teatre que posi mai al receptor en una posició incòmoda, i per tant això després et provoqui una reflexió. Els públic plora i riu veient als actors mostrant sense cap pudor les emocions falsejades dels seus personatges però cap dels espectadors es despentina. Surten del teatre com si allò no anés amb ells.
I després està això de tenir la veritat ètica, que els hi passa a totes les generacions més grans que la meva. És una professió de lluitadors de totes les causes, es posicionen en tot, van a totes les manifestacions, però quan es produeix una injusticia en el sector la majoria calla no fos cas que no els contractessin, que es quedessin sense feina durant un temps. Ja us ho dic, la majoria funciona així. L’ètica entra i surt de les butxaques segons necessitat.
Reconec que també és l’egoisme qui parla: sí, quan a la Chantal la venen a veure escriptores, directors, periodistes i personatges del món de la cultura, intel·lectuals, me n’adono que l’únic que és poca cosa, aquí, sóc jo… i això em fa mal. I em molesta reconèixer aquest ego que porto dins meu.
Qui sóc jo? Què he fet? He fet alguna cosa realment contundent? El meu teatre, el que faig, ha remogut a algú? Ha fet reflexionar de veritat? O en el fons, per molt que treballi des d’un altre lloc, no he aconseguit commoure ni inquietar mai a ningú i s’ha quedat tot en un divertimento? Aconseguim fer passar una bona estona al públic, però… Quan la generació de la Chantal van a veure els meus espectacles també puc llegir en els seus ulls que no els interessa el que faig. I d’alguna manera, sense dir res, em recorden la meva insignificància.”